EXPERIENCIES FRUITERES
Fa unes setmanes es celebrava a Berlin la Fruit Logística una de les fires del sector hortofructícola a Europa, amb 2.600 expositors de 92 països, amb Espanya en un lloc preferencial. Hui podem tindre accés a tot tipus de fruita durant tot l’any, però no sempre fou així.
A ma mare li agradaven les taronges, era la seua fruita preferida. Com que no teníem cap hort, el regal més apreciatque podia rebre mon pare en el seu treball era una bossa de taronges, les quals ma mare rebia amb deler. Se’n menjava una després de totes les menjades i, al contrari de la meticulositat amb la qual les pelava mon pare i de com se les menjava a gallons, ella a penes les pelava i se les menjava tallades en ganivet amb la capa blanca inclosa. Quan mon pare va demanar el trasllat a Valencia i se n’anàrem tots a la capital i sols veníem, de tant en tant, algun cap de setmana. No teníem vehicle propi, ni existia el tren i quan se’n tornàvem en el autobús amb l’equipatge per a quatre persones, hi afegíem una gran bossa plena de taronges, cosa que suposava un considerable esforç a mon pare fins que, després de la caminada, l’autobús a Valencia, el tramvia al port i de nou la caminada acabava aclaparat a l’arribar al pis que teníem llogat al carrer Ramiro de Maeztu. Però l’esforç li pagava la pena quan comprovava el gaudi de ma mare al consumir-les. Quan vaig comprar el primer trosset a la Marjal, la primera cosa que vaig fer va ser plantar 24 varietats diferents de taronges i de mandarines perquè a ella no li faltaren les taronges en cap època de l’any. No va arribar a tastar-les, perquè ella va faltar uns mesos després, per això tots els anys li duc per Tots Sants les primeres taronges que cull en el meu hortet. Tothom, al meu voltat, sap que no en poden collir-ne cap fins que jo no deposite eixes sis o set taronges al repeu del nínxol de ma mare al cementeri de Benirredrà. Ma mare passava de les flors però li agradaven les taronges i a mi, també. També són la meua fruita preferida.
Jo no havia vist ni tastat mai una xirimoia, fins que un Nadal de principis dels seixanta n’aparegué un basquet en la fruiteria que Lluís tenia a l’entrada del carrer Major. Lluís era prim i de parar seriós, però un dia quan estava d’esquena atenent una clienta, jo em vaig atrevir a tocar-les i em va sorprendre’n la duresa. A partir d’aquell any, tots els nadals apareixia eixe basquet d’eixa exòtica fruita. Vaig tardar anys en tastar-la i a diferenciar aquelles xirimoies que, tenint més o menys quantitat d’“escates” a la pell, anaven a tindre un número major o menor de pinyols negres a l’encetar-les, i a saber quan estaven ja bones para desfruitar del seu sabor tan particular.
Els plàtans, aleshores també una fruita exòtica en la taula de ma casa, els vaig veure per primera vegada en aquells grossos fardells de paper que els embolcallava que una camioneta descarregava a la porta de l’escala del soterrani que hi havia penjat dalt del llit del riu Serpis, al lloc que ara ocupa l’annex de l’Ajuntament, abans el Mercat Municipal. Des de fa molts anys és una fruita habitual a ma casa, que els meus nets devoren amb plaer.
Recorde les nespres que collíem dels arbres quan pujàvem algun diumenge d’hivern a la Drova on els pares del meua amic Pere Martí “Kubala”, tenien una casa que ell hui conserva i habita tot l’any. El fruit era menut i de pell aspra, i l’havies de collir ben madur. No les he tornat a tastarr més.
Ma tia Pepita tenia al pati de da casa de Corea un ‘guaiacaner’ que donava un fruit menut, del color que prendria el nom de caqui i poc saborós, i al costat, un arbre que feia unes prunes blanques, molt grans, d’un sabor tan dolç que jo no he tornat a provar mai. Hui tinc un arbre a la Marjal de caquis que dona un fruit tan gran com un puny i que si te’l menges quan toca el sabor és exquisit. També hi soc aficionat a la varietat persimó, la qual trobes per tot arreu de les fruiteries. De prunes, n’he tingut un arbre de la varietat nomenada “maduixa”, de color negre i sabor dolcíssim que he tingut que arrancar perquè en 48 hores eren atacades per tot tipus d’insectes que el feien malbé.
Jo sols havia vist una pinya tropical en les pel·lícules. Quan vaig arribar a Paris, el setembre del 1967, a passar unes setmanes amb els meus tios, Paco Faus i Pilar qui regien una porteria en la Rue de la Pompe, el meu cosí Paquito em va dur a un Prisunic, un establiment meitat supermercat amb productes frescos, meitat tenda de roba i complements, tot de caracter popular que s’havia escampat per tot arreu de la capital parisenca. Allí, bocabadat, vaig veure dotzenes de pinyes formant un muntó al bell mig del local i vaig decidir que el dia anterior a tornar-me’n a Espanya en compraria una. Així ho vaig fer i la vaig dur dins d’una bossa de la qual no em vaig separar durant les 26 hores que tardà el Francebus a fer el trajecte Paris – Valencia. En arribar a Gandia li la vaig regalar als meus pares, l’encetarem aquell migdia i el sabor que en recorde fou prou decebedor.
Les peres de la varietat ercolini que conreava a la Drova el pare del meu amic Pere i que venia en basquets a la porta del garatge que regentava al carrer de Calvo Sotelo, al costat del pas a nivell de la via del tren que anava cap a Denia, eren inigualables.
També hi havia els melons de tot l’any que mon tio Paco Molina transportava des de Tomelloso i que el iaio Pascual “Xera” penjava en el claus de les bigues del sostre de la casa de Benirredrà i que arribaven fins el tradicional dinar familiar del dia de Nadal, dia de les estrenes, el qual començava amb la visita al matí a la tia Josefa, mongeta en les Esclaves. A l’estiu, els melons d’Alger, i les melones, que feia el iaio Pasqual al seu hortet prop de l’Ermita de Sant Antoni eren sinònims de frescor i dolçor que hui, excepcionalment, n’he trobat escadusserament.
Ja a Valencia, estudiant , recorde les cistelletes de maduixes que compraven els meus pares al carrer de les Torres de Serrans, els diumenges propers a la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, de sabor irrepetible, en contra dels maduixots de gran volum, de vista espectacular, però de sabor decebedor.
Vaig provar la papaia a principis dels huitanta, en el bufet del desdejuni de l’Hotel Meridien en la platja de Rio de Janeiro, quan vaig a anar a fer una estada amb el Professor Ivo Pitanguy, aleshores l’especialista de cirurgia plàstica de la mama de més prestigi al mon. Ens rebia a la porta del restaurant una escultural mulata vestida de “bahiana” blanca. La papaia em va parèixer deliciosa.
El mango el vaig tastar a corre cuita quan no me’l deixaren entrar en la duana dels Estats Units. No em va semblar rés remarcable.
Recorde a mon pare, desvanit, collint nispros del nesprer de l’hort del meu amic Santiago Peiró a Potries i la promesa que li vaig fer que hi tornaríem tots els anys a collir.ne i que no li vaig complir perquè morí poc de temps despres.
Recorde, amb diferents impressions, els primers contactes a tot tipus de fruites de les quals tinc arbres plantats: alvocats, figues, caquis, plàtans, gínjols, magranes… però tant a la memòria de ma mare com en la meua, de les fruites, la millor sempre serà la taronja.
Pasqual Molina 