VIH
El virus de la immunodeficiència humana (VIH) ha causat al món la mort de trenta-cinc milions de persones des que se’n conegué l’existència el 1983. Hui, segons l’ONU, hi ha prop de trenta-set milions de persones infectades i el més terrible és que una de cada tres d’elles no ho sap. La supressió de la immunitat (les defenses) d’estos malalts, provocada pel virus, les condueix a la sida (la síndrome d’immunodeficiència adquirida), la qual les fa més vulnerables a les infeccions (nomenades oportunistes) i als càncers, que són els causants de les morts. Des del primer moment ha sigut considerada com un important problema de salut pública mundial. El passat dia 1 de desembre es va celebrar el Dia Internacional de la Sida. El Programa Conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH/SIDA (ONUSIDA) lidera i inspira el món per a fer realitat la meta global de zero noves infeccions pel VIH, zero discriminacions amb el dret a la salut entre les persones de tot el món i zero morts relacionades amb la sida. Hi ha l’objectiu d’acabar amb l’epidèmia de la sida l’any 2030.
Dins del VI Cicle de conferencies de Ciència i Tecnologia a la Safor que organitza el CEIC Alfons el Vell i que este any s’anomena “La Ciència en marxa”, l’altra nit, el doctor Carlos Tornero en va impartir la titulada “La infecció per VIH: d’un passat fosc a un futur esperançador” i jo en vaig fer la presentació. Carlos Tornero treballa en l’Hospital Francesc de Borja de Gandia des de fa 20 anys, en què ha dedicat gran part de la seu labor a l’atenció de més de 400 pacients amb la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Ha fet nombroses publicacions i comunicacions en congressos en el camp de les malalties infeccioses i del VIH. Del passat al futur!
El passat. A finals de juliol de l’any 1985 una fotografia es repetia en totes les portades dels diaris que hi havia al quiosc de la premsa, era la de Rock Hudson, qui abraçava Doris Day per la cintura. La foto s’havia fet durant un acte celebrat a Hollywood el dia anterior, en el qual es retia homenatge a l’actriu. Els dos eren molt amics, havien compartit la capçalera de varies pel·lícules d’èxit, Rock Hudson estava allí per acompanyar-la, però el seu aspecte físic feia por. El sempre guapo, la icona del galant masculí, apareixia en la fotografia molt prim i amb aspecte demacrat. En l’article del diari es llegia que el galant de Hollywood patia la sida, la síndrome d’immunodeficiència adquirida, una malaltia, aleshores, a penes coneguda en l’origen (un virus?) i sense cap tipus de tractament.
En els mesos següents, fins que va morir Rock Hudson, es van conèixer els noms d’altres personatges famosos que patien la sida i es va fer saber que la malaltia tenia una incidència important en els col·lectius homosexuals. En el nostre entorn popular no estava ben perfilat el concepte d’homosexual i no sabria dir si havíem emprat alguna vegada el nom de gais, ací el que hi havia eren maricons amb totes les connotacions negatives que comportava la terminologia: pecat, vici, mala vida. Era el caliu popular que restava d’aquella llei de “vagos i maleantes” de la Segona República (1933), en la qual el franquisme, el 1954, va incloure als homosexuals com “un colectivo enfermo i peligroso” i que es va mantenir en la Llei de Perillositat Social de 1970. Adolfo Suarez va posar fi a la il·legalitat de l’homosexualitat a Espanya el 26 de desembre de 1978, però crec que en el subconscient col·lectiu haurien de passar anys perquè una sèrie de televisió, “Aqui no hay quien viva”, presentara una parella d’homes homosexuals com a dues persones d’allò més normals, treballadores, integrades socialment, simpàtiques, amables, que convivien en la mateixa finca amb una altra gent, a la qual seria jo qui no m’atreviria a considerar com a molt normal.
Aleshores, durant aquells primers anys dels huitanta i ben entrats els noranta, en molts sectors de la societat global, la sida fou considerada una malaltia demoníaca, una mena de castic diví als pecadors de la carn equivocada. S’instaurà per tot arreu del món una por, un terror al contagi, el qual deien que es produïa per via directa en les relacions sexuals, fora per via vaginal, oral, anal. Es feren crides contra la promiscuïtat en les relacions sexuals i es va aconsellar l’ús imprescindible dels preservatius, recomanació sobre la qual s’escoltaren opinions desfavorables i desconcertants per part d’algunes autoritats d’algunes confessions religioses. Després apareixien noticies que aportaven llum espúria sobre les causes, molta incògnita sobre tractaments efectius i massa ombra sobre una possible curació. Del que va passar des d’aleshores ens hem assabentat, definitivament, que el VIH era el causant, hem conegut l’aparició de tractaments i la recerca de vacunes i, a mesura que passava el temps, hem tingut la impressió d’un futur esperançador per a atacar i contrarestar la malaltia. És el futur?
El futur. El doctor Carlos Tornero ens va explicar l’altra nit com estaven les coses i quines són les eines per al futur, que té com objectiu acabar amb l’epidèmia del VIH: vacunes que puguen prevenir la infecció (encara no són efectives), tractaments amb intenció preventiva (hi ha medicacions per a prendre abans de tenir relacions sexuals de dubtosa seguretat), les noves teràpies gèniques, els anticossos neutralitzants i el futur de les vacunes terapèutiques, amb les quals els pacients infectats rebran medicació que puga enfortir el seu sistema immunològic. Tornero va dir: “Estem en el llindar de trobar la cura definitiva, els avanços són vertiginosos, en un futur d’uns deu anys podran curar-se el malalts infestats” . Em va copsar escoltar-li dir que les mesures profilàctiques havien aconseguint disminuir molt la mortalitat, que l’existència de tractaments efectius era una evidencia però que les dues circumstancies havia tingut un efecte negatiu: la gent estava perdent la por al contagi i s’estava relaxant amb les mesures de profilaxi respecte a la promiscuïtat i l’ús del preservatiu, a conseqüència de la qual cosa se estava observant un important increment de les malalties de transmissió sexual.
Amb tot, el futur es esperançador. L’ONU creu que s’acabarà amb la malaltia el 2030.
Pasqual Molina 