INVENTARI
Aquests dies són complicats per a les redaccions dels mitjans de comunicació. Amb el personal generador de noticies de vacances, els teletips emmudeixen i és difícil omplir les pàgines dels diaris i les escaletes de la programació de les ràdios i de les televisions. Si no ocorre alguna desgràcia notable o la mort d’algun personatge famós, els periodistes, que no abandonen linotípies, micròfons ni càmeres, tiren mà de la nevera informativa on s’ha anat dipositant i guardant aquelles noticies que en el seu moment no tingueren cabuda en les pàgines i en els espais dels mitjans. També són dies en els quals es fan els resums anuals: els dels esdeveniments més importants que han ocorregut al llarg dels darrers mesos; de les imatges més impactants de tot l’any; dels talls de veus més destacats; dels de totes les activitats esportives, amb el recompte de medalles, pòdiums i trofeus aconseguits; el de tots els campionats que s’han fet i de tots els campions que han guanyat; el de tots els gols aconseguits, el de tots els punts acumulats; els millors esportistes de totes les activitats. Són els dies de recordar les celebritats que ens han deixat i d’enumerar aquells que han arribat i que són noticia per ser fills de pares importants. En aquestes dates és fan també els missatges nadalencs de les grans personalitats, aquelles qui tenen les grans responsabilitats. Ací a Espanya: el del rei, els dels presidents de les comunitats autònomes i els dels líders de les principals formacions polítiques.
El missatge d’enguany del rei arribava precedit de la lògica expectació, per ser el primer de Felip VI, i de certa morbositat, perquè dos dies abans el jutge Castro havia decidit, finalment, processar la seua germana, la infanta Cristina i fer-la seure al banc dels acusats. El discurs del nou rei no m’ha decebut. Ni en el contingut ni en les maneres. Un rei jove, en un escenari sobri, va teatralitzar a la perfecció el to i les maneres per acompanyar les paraules d’un discurs que es va centrar en els problemes que hui més preocupen els espanyols: la corrupció, la situació econòmica, llastada per la desocupació, i Catalunya. Per a les quals ell es fa refermar en les tres solucions adients: la urgència de la regeneració política i democràtica, la necessitat de millorar l’ocupació i la primacia constitucional de la unitat dels espanyols perquè “tots formem part d’un tronc comú” i “ningú en l’Espanya de hui és adversari de ningú” (en clara referència al que afirma Artur Mas). No hi va haver referència directa a la situació de la seua germana, però va ser molt clar quan va dir: “Hem de tallar de soca-rel i sense contemplacions la corrupció”
Tots els altres missatges que es fan aquestos dies són, en realitat, discursos de caps de governs i de líders politics, els quals, quan avaluen l’any que acaba, tenen el nexe comú de portar l’aigua al seu molí, per això les coses les veuen segons el color amb el qual les miren i, així, les conten. Colorejades. També, tots ells, respecte al futur són un munt de propòsits (que no obliguen ni comprometen) i de promeses (cal no oblidar que el 2015 serà any electoral), que diuen que compliran per a millorar aquest país de les meravelles, ara en hores baixes.
Tradicionalment aquets dies no són emprats per a refregar pel ulls i per les orelles de tothom les dades de les crues realitats. Però crec que sí haurien de servir per a, aprofitant la pausa, fer-ne un inventari. I fer-lo serenament, sensatament, sense enganyar ni enganyar-se. Per a reconéixer la veritat de la situació. Les empreses ho fan. Aprofiten quan s’atura l’activitat o, simplement, paren uns dies per a avaluar les xifres, les dades i els estocs que hi havia a principi d’any i quins són els números reals quan aquest acaba. Conéixer-los els serveix per a saber on estan i per a prendre decisions cap el futur, per a millorar i mantenir l’empresa, si va bé, o per a reconduir-la i lluitar per a salvar-la, si les coses han anat malament.
Si l’empresa fora la nostra ciutat, quin seria l’inventari que caldria fer? Quin els resultats? Quines les propostes de futur? Quin seria l’inventari dels comportaments personals dels nostres representants polítics? Quin de la realitat?
Gandia ha conegut el pitjor any de confrontació política de la història de la democràcia. Els insults personals i les desqualificacions politiques han sobrepassat l’àmbit territorial del consistori per a instal·lar-se en la opinió pública, la qual assisteix, entre bocabadada i indignada, a aquest festival de brutícia que li arriba a traves del mitjans de comunicació. Les bregues en el plenari (el temple on es representants de la voluntat popular haurien d’oficiar la missa i la comunió per aconseguir el millor per a Gandia) són vergonyoses i d’escàndol. Realment, hi ha tanta diferència en la manera de voler fer les coses si el que voleu tots és el millor per a aquesta ciutat? És honrat portar les rancúnia personal a l’escena pública? No és immoral tindre els gandians dividits? No vos fa por que, aquests, farts us giren l’esquena? Que quan busqueu el vot, del qual viviu, vos trobeu les urnes buides?
I que passa amb la realitat? La realitat d’un ajuntament econòmicament en fallida (a la fi per culpa de tots, perquè ja està bé dir “I tu més!”), i amb la necessitat imperiosa d’afrontar la manera de veure com s’ix d’aquesta perquè, si no ho fem vosaltres, tots junts, vindran i intentaran fer-ho des de fora, des de les instàncies superiors i aleshores sabrem què és la penúria en els serveis ciutadans. Tots junts! Tan difícil és? Si podeu prendre una cervesa quan s’acaba el ple, perquè no preneu decisions de consens abans d’eixir-ne? Sou persones d’ací que la gent coneix i respecta, i teniu políticament, tots, el cabal hui més apreciable en política al nostre país: ningú esteu tacats ni assenyalats per la lacra de la corrupció. Perquè el tema del senyor Orengo i els préstecs dels banc i l’intent d’aprovar el pressupost pel 2015 per part del senyor Torró, jo crec que responen, més que a una intenció prevaricadora, a l’angoixa per la situació econòmica i no saber, exactament, com solucionar-la. Perquè, segurament, serà quasi impossible poder-ho fer, jo, confesse, no albire la manera eixir-ne, però si que crec, fermament, que sols podrà fer-se si tots ells, tots junts, remen en la mateixa direcció, després d’haver llançat per la vora tot l’odi que els llasta.
Pasqual Molina 