DIES IRAE I RESURRECIÓ
Els carrers de Gandia han viscut, una altra vegada, l’escenificació dels tres dies més transcendentals de la fe cristiana, els que van de la mort de Jesucrist a la seua resurrecció. Una representació, repetida anualment, on els actors actius són els confrares de les diferents germandats, els quals ixen en processó acompanyant els seus passos, dalt dels quals, uns altres actors, inertes en la figura, però dramàtics en l’expressió, ens recorden aquella història acceptada i discutida que els qui l’accepten la situen al voltant de fa dos mils anys. El públic d’esta grandiosa funció el conformen tots aquells que assisteixen a les processons atrapats entre la devoció, la tradició i l’etologia.
Divendres Sant, moria Jesús, el fill de Deu, complint l’encàrrec, profetitzat, que vindria a este món un dia i moriria un altre, per a salvar la humanitat dels seus pecats i per a facilitar-ne el pas a la vida eterna. Amb el Dies Iare comença el primer vers (Dies irae, dies illa), d’un poema llatí, datat al segle XIII, d’autor discutit, que es recitava en les misses de difunts. Es relaciona, aleshores, amb les misses de rèquiem. Jo no estic segur que es recitara en els «oficis» del Divendres Sant, perquè eixe dia no hi havia missa, però jo si que relacione el poema i la seua melodia amb aquella cerimònia en la qual jo participava, compungit, quan era escolà. La litúrgia que pertocava eixe dia era la de l’adoració de la creu, que els pares escolapis ens deien que havíem de fer-la amb molt d’amor, respecte i devoció. A les tres del migdia, en una església quasi sempre buida de fidels (res a veure amb l’afluència del dia anterior en la celebració de l’eucaristia gloriosa del Dijous Sant), es recordava la crucifixió de Jesucrist i es llegia la Passió, el relat detallat i exhaustiu de la passió del Senyor. La lectura la feien cantada, amb cadència gregoriana, els rectors celebrants abillats amb casulles de color negre rigorós davant l’escadussera feligresia que l’escoltava dreta. Ho feien des de l’altar, arrabassat d’adorns, i amb el sagrari obert i buit per a mostrar que Jesucrist ja no hi era. El to era luctuós, sense cap gest de pompa litúrgica, fins i tot, una matraca de fusta substituïa l’habitual campaneta quan es requeria l’atenció dels fidels o es volia fer ressaltar un moment especial de l’acte religiós. Per les parets, columnes i altars laterals, les imatges de sants i de les marededéus eren tapades amb cobertors morats en senyal de dol. La lectura durava una hora de rellotge. Era insuportable, ni posant-li bona voluntat! Però el més anguniós era l’ambient funerari que es respirava dins del temple, el qual, també, ofegava per tot arreu. Pels carrers de Gandia durant aquelles hores tronava un silenci sepulcral, obligatori. A més a més, l’Església manava eixe dia guardar dejuni i abstinència de menjar carn, la qual cosa, aleshores, tampoc era massa complicat d’obeir.
A boqueta de nit començava la solemne processó del Sant Soterrar, a la qual jo assitia amb els meus pares i la meua germaneta asseguts en aquelles cadiretes de fusta i de bova, que mon tio Joaquin Torres venia en el Foment. Allí d’una forma més còmoda i més impactant vivia, a traves de les figures dels trons de les confraries, tots els moments, de la passió de Jesús. Ni recorde als anys que fa que no hi he tornat a l’església, Divendres Sant. Tampoc mai he tornat, després, a seure veient el pas de la gran processó. Durant més de trenta anys si que hi he eixit en processó amb la vesta del pas del Crist de les Angoixes de la Parròquia de la Sagrada Família. Des de en fa uns quants, ja tan sols participi en el Via Crucis penitencial que es celebra este dia a les huit del matí. És una autèntica delícia caminar pausadament, al ritme i so de la musica sacra que envolta els carrers de la nostra ciutat nus de personal i de bullici. Ací he descobert una Gandia que no coneixia, unes cases, uns edificis, que han estat ahi tota la vida i que jo no havia «vist» mai. Edificis tan ben descrits per l’admirable arquitecte gandià Alberto Peñin en el seu llibre Arquitectura i modernitat a Gandia publicat el 2015.
Gandia es desperta este mati amb la celebració de la Resurrecció del Nostre Senyor. Milers de persones viuran a la Plaça Major el moment en el qual el Crist ressuscitat es trobarà amb sa mare, vestida de dol rigorós, per la mort del seu fill, i, en eixe moment, algun dispositiu camuflat farà que li caiga el vel negre en el moment de l’encontre. Així s’anomenava el moment i l’acte: l’encontre. Quan jo era xiquet hi anava tots els anys amb mon pare, i, en eixe moment de l’encontre trons de festa i palomes blanques s’enlairaven cap el cel i els confrares mostraven el seu rostre i ens omplien de caramels i llepolies les butxaques. Com mon pare era molt conegut jo n’arreplegava molts. L’encontre, aleshores es feia a la porta del col·legi de les Escoles Pies i tenia un punt perillós perquè els confrares també llançaven al cel els caramels d’entre els quals, aquells que s’anomenaven «chochos», eren autentiques pedres, els quals podien fer-te un bon trau al cap.
El fill de Déu va morir per nosaltres i va ressuscitar al tercer dia. Així es diu en el Credo que és l’essència de la Fe cristiana. Des de la Fe és creu, perquè des de la realitat costa fer-ho i des de la fisiopatologia és impossible.
A pesar que tots els evangelistes donaren testimoni del que van veure i escoltar, a pesar que Sant Pau de Tarso en la carta als Corintis diu que ell els transmet el que ell va rebre: que Crist va morir pels nostres pecats, que va ser soterrat i que ressuscitar al tercer dia i que es va aparèixer a diverses persones, ell mateix en aquella carta escrivia: «Crist va tenir que ressuscitar perquè si no forà així no tindria fonaments tota nostra Fe», i este plantejament, així, resulta complicat de sostenir como veritat suprema.
Jo, com en altres tantes àrees de la realitat que visc, no he buscat el fons de la qüestió. No em va la vida en aquelles arees, ni la vida espiritual en esta. Fora quina fora la realitat, no discutiré qüestions sobre la Fe de les persones que la tenen. Qui soc jo per a fer-ho? En general, no ho faig mai. Vostès em coneixen a traves d’esta pàgina des de fa anys. Quasi mai quëstione, sempre intente comprendre, tinc voluntat d’admetre les veritats dels altres. Puc acceptar el que es fa i es diu des de la covardia, sols rebutje, vostès ho saben, la mentida i l’engany.
Bona Pasqua de Resurrecció!
Pasqual Molina 