LA VIDA EN UNA MALETA
Ja sé que el títol no és original. S’ha emprat, sovint, per diversos motius. Ho sé! Però l’altre dia vaig escoltar un dels espanyols que amb el seu vehicle havien anat fins a la frontera d’Ucraïna per portar-hi tot tipus de queviures i tornar-se’n amb ucraïnesos expatriats, i quan va dir que estos arribaven al lloc de trobada després d’uns dies caminat portant, tan sols, una maleta a les mans, va ser eixa la reflexió que em sobrevingué al cap: “La vida en una maleta!”
Impossible no fer-ne cas, a pesar de tenir ja un poc anestesiada la sensibilitat davant de ciutats destruïdes per les bombes, dels cossos inerts tapats amb una manta al carrer, de les imatges de milers de persones escapant de l’horror. M’és impossible encara defugir de la memòria el bombardeig a Alep i la imatge d’Omram Daqnix, el xiquet de cinc anys al qui havien rescatat de les runes d’un edifici bombardejat i col·locat al fons d’una ambulància amb seua careta ensangonada mirant, ara les mans brutes de fang, ara la càmera, la qual enregistrava la seua expressió d’atordiment i de no entendre que passava. Era l’agost de 2016 i encara no he pogut traure’m la seua imatge del cap, ni tampoc la del cos del xiquet de tres anys, Ailan Kurdi, ofegat, uns mesos abans, a la vora d’una platja turca desprès del naufragi de la nau amb la qual ell i la seua família fugien, precisament, de la massacre de Síria. Els xiquets són les víctimes que més em dolen i no puc suportar la idea de veure’ls patir, sobretot perquè ells són les víctimes innocents de conflictes generats pels majors. Per això, quan els primers dies de la invasió aparegué en un primer pla una xiqueta ucraïnesa de cabells rosos i la cara plena de llàgrimes dient que ella no es volia morir, jo vaig plorar també i, confesse, amb vergonya, haver apagat, aleshores, el televisor i que ho fet en altres moments estos dies perquè no podia suportar les noticies que arribaven. Sent vergonya de contar-ho!
He seguit el dia a dia del conflicte, és clar, i d’entre el munt de les declaracions dels governants he escoltat, amb la prepotència amb la qual l’amo del Kremlin diu que els motius pels quals està fent està “acció militar” són: alliberar els russos de la tirania de les autoritats ucranianes i recuperar la grandesa de la nació russa. I jo, enmig de la ràbia que em produïen eixes paraules, pensava a quin tipus de grandesa perduda es refereix perquè a part del potent arsenal militar i de la tecnologia espacial remarcable, quan jo l’any 1975 vaig estar a Moscou la vida del poble rus pla era prou miserable. I això que, aleshores, era encara la Unió de les Repúbliques Socialistes, l’URSS, al complet!
L’any 1975, la Unió Soviètica havia obert les portes al turisme i nosaltres, els estudiants de l’últim curs de medicina de Valencia, hi vam anar, després de visitar Bulgària i Romania. Ara que viatjar per tot arreu del món és fàcil, sembla impossible comprendre el que tingué d’aventura aquell viatge. Encara vivia el general Franco i crec que fórem els primers espanyols a xafar turísticament Rússia.
Passàrem tres dies a Moscou. Pep Ballester, el meu company, perenne, d’estudis, sabia que a la capital russa, vivia un senyor qui fou un d’aquells quatre mil “xiquets de la guerra” de la zona republicana que foren traslladats a Leningrad a conseqüència de la guerra incivil espanyola. No puc recordar com contactarem amb ell, però l’home ens va vindre a recollir a l’hotel Ukraine, en el qual ens hostejàvem, un dels set gratacels construïts per Ióssif Stalin a Moscou, i ens va acompanyar duran tot un dia a Pep, a Patro Gomez i a mi. L’home havia estudiat en la Universitat de la capital russa enginyeria hidroenergètica. Havia construït la presa aleshores més important a Europa i, com a cap d’un equip d’enginyers, havia sigut enviat a dissenyar totes les infraestructures de la Cuba regida per un jove Fidel Castro. Actuacions, per les quals, ja en aquell moment, el govern comunista li havia concedit la màxima condecoració civil, Cavaller de l’Orde de Lenin, sent l’únic espanyol que l’havia rebuda. Ens portà a visitar Moscou i per la nit ens convidà a sopar a sa casa i ens parlà de la seua identificació i agraïment amb la Unió Soviètica, la qual li havia proporcionat tot perquè poguera estudiar i fer la carrera, i li semblava bé cobrar tan sols cinquanta rubles més que un obrer de la presa, la qual cosa ens va impactar. La seua dona, era cap de radiologia en un hospital de Moscou. Vivien en un piset modestíssim i a pesar de la seua rellevància professional a ells es pareixia correcte. En el salonet de sa casa tenien dues fotografies dedicades, una d’Ernesto “Che” Guevara, prou lògica i l’altra de Dolors Ibarruri “Pasionaria”, amb la qual no recorde la relació que tenien.
No vaig comprovar la grandesa de Rússia en aquell viatge. Moscou era una ciutat trista, sense cotxes i sense a penes botigues, sols les berioskes, les tendes pels turistes en els hotels, on ens van tractar com a reis i en les habitacions dels quals podies canviar, amb el personal d’hostaleria, qualsevol peça de la nostra roba per caviar. Impressionant la representació de l’opera “Faust” en l’espectacular escenari del Palau de Congressos del Partit Comunista a l’interior del Kremlim una sala per a sis mil espectadors, plena de gom a gom, i el canvi de la guàrdia davant el mausoleu de Lenin a altes hores de la nit.
Quan estos dies, no podent continuar amb el relat sagnant de la invasió a Ucraïna havia buscat desviar la intenció parlant-los d’aquella visita a Rússia de fa ara prop de cinquanta anys, he tornat a contactar amb al meu col·lega Ballester per si de cas recordava el nom d’aquell home i, per a sorpresa meua, me l’ha donat d’immediat: Virgilio de los Llanos, i, hem aprofitat per recordar el que férem aquells dies, els quals els dos tenim encara clar en la memòria, menys un detall que jo no recordava: que Hortensia Bussi, la viuda de Salvador Allende, mort durant el cop d’estat fet per Augusto Pinochet, el 1973, havia estat recollida a sa casa a Moscou. En acabar remembrances, he consultat en Internet i he trobat la seua biografia, i que inclòs té escrit un llibre: ¿Te acuerdas tovarisch…?, publicat, el 2002 per la Institució Alfons el Magnànim ací, a Valencia, on ell havia tornat per viure a Alfafar. També he trobat una entrevista que li feu Natalia Kharitonova, de la Universitat Autònoma de Barcelona, on es pot llegir que, a més a més, va ser condecorat com a Constructor Emèrit de la República Federal de Rússia i llorejat amb el Premi del Consell de Ministres de la URSS. M’assabente, també, en l’entrevista, que Kúibixev era el nom de la central hidroelèctrica que havia construït i que, aleshores, era la més important del món, encara que ja havia començat a construir-se, el 1974, la impressionant presa d’Itaipú, situada sobre el riu Paranà entre el Paraguai i el Brasil, la qual vaig poder visitar als anys huitanta. La entrevista em recordà el nom de la seua dona, Inna Kaixiva, enginyera d’electrònica industrial i radiotècnica; que els dos, amb els seus fills i nets, havien tornat a Espanya, i que a Virgilio li quedà una minúscula pensió de Rússia després de tants anys de treball altament qualificat. Va morir a Alfafar l’1 d’octubre de 2012.
La vida en una maleta! Les imatges són idèntiques, són les mateixes persones, estes amb la pell més blanca i amb els ulls més clars, però amb la mateixa mirada de terror.
Pasqual Molina 