Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Divendres20 de gener de 2023.

ESCRIURE

 

Sempre m’ha agradat escriure. Per a mi i per als altres. El primer text que vaig compondre fou un treball, a meitat del batxillerat, sobre el llibre El Lindo don Diego, d’Agustin Moreto,  el qual vaig redactar amb la maquina Underwood del meu iaio Paloma. Fou l’únic treball de tota la classe que es va presentar escrit a màquina, la qual cosa em dona certa notorietat entre els condeixebles i amb el professor de literatura. En els escolapis existia, aleshores, una publicació periòdica, anomenada Ruta, en la qual vaig escriure algun article. Fou el meu inici en la premsa escrita.

En l’inquieta adolescència vaig escriure un diari. Ho vaig fer durant tot el temps que va durar l’ultim curs del batxillerat. Escrivia en unes llibretes modestes de color blau de pàgines blanques solcades per tènues ratlles grises, les quals facilitaven que els renglons t’eixiren paral·lelament rectes. Recorde, perfectament, haver deixat sobre aquelles línies tot tipus de pensaments, de sensacions i d’emocions pròpies de l’edat, d’haver qüestionat indefinicions intranquil·litzants, d’haver formulat preguntes d’impossible resposta i de saber com afrontar les incògnites del futur. No sé perquè, en un acte d’immaduresa, vaig regalar les llibretes a la xica equivocada creient que allò era un acte d’afecte o confiança. Tota la vida m’he penedit d’haver-ho fet i hui no sé el que donaria per a poder recuperar-les. Ho he intentat en ocasions però no ha estat possible.

Acabat aquell curs, en el mes de setembre de 1967, quan jo acabava de complir setze anys, vaig fer un viatge idíl·lic per a l’època. Vaig estar tres setmanes a Paris, a casa del meus tios que regentaven una porteria a la Rue de la Pompe, i durant eixe temps vaig escriure, diàriament, una mena de diari que s’anomenava De Gandia a Paris. Ho vaig fer en els mateix tipus de llibretes, però de pagines quadriculades. Conserve encara les llibretes en les quals vaig escriure quasi hora per hora el viatge amb el autobús Iberbus que durà 26 hores a l’anada i després el dia a dia amb tot el que vaig viure d’extraordinari per a un xicon en aquella època. Quan vaig tornar–ne vaig deixar d’escriure’l i, uns mesos després, en rellegir-la vaig acabar la llibreta amb una reflexió de tot el que havia canviat en al meua vida en aquell temps del preuniversitari i formulant sobre l’última pàgina un projecte de futur que crec, sincerament, he aconseguit complir en gran mesura, tot i que han passat cinquanta-cinc anys des que vaig escriure eixes últimes línies en aquella modesta llibreta.

Tot i ser un pioner —l’any 1984 ja tenia informatitzada tota la consulta— mai he col·locat un monitor de l’ordinador entre mi i una pacient, he escrit tots els seus historials a mà. Les primeres visites i les revisions anuals. Fou un  consell que em donà Dominique Gross a Estrasburg en la clínica de son pare, Charles Gross, qui fou el pare de la Sinologia, a qui havia conegut, personalment, en el congres internacional de l’especialitat celebrat a Barcelona el 1981. Han sigut milers de fulls, milers de línies on dipositava les observacions, els diagnòstics, les indicacions terapèutiques i els consells mèdics durant quaranta-tres anys amb cal·ligrafia que, gradualment, comprovava que cada vegada més es pareixia més a la “lletra de metge”.

Però la meua passió per l’ordinador, ha fet que fora l’elecció en tots els altres escrits. La possibilitat d’esborrar polsant una tecla, la de poder afegir texts entre frases ja escrites, la d’aportar noves perspectives sobre les inicials i, a la fi, poder deixar la pàgina immaculada en la impressora, lliure de taques i de ratlles, amb el tipus de lletra estimat i amb marges predeterminats, m’ha subjugat des del primer moment que em vaig voler dedicar a este comboi d’escriure.

He escrit molt, des de fa anys, fonamentalment articles per a la premsa i col·laboracions literàries per a diferents publicacions. Crec tindre un estil propi de dir les coses. Crec que, aquest, és original, des del mateix moment que no tinc influències de cap altre escriptor del passat o contemporani, els quals no he llegit abans. I ho dic sense cap tipus de petulància, des de la modèstia més humil, perquè, de segur, que no seré més que un humil i modest escriptor. Però escric!

El meu admirat Josep Piera em va dir un dia que per a escriure un llibre calia haver-ne llegit cent. Segurament per això jo no n’he escrit mai cap. Però escric texts, sovint amb cadència setmanal, on conte les coses de la vida quotidiana, les quals relacione amb alguna experiència personal i faig alguna reflexió pròpia, mai amb la intenció de proselitisme, perquè el lector, si vol, en faça la seua.

Vaig començar en el setmanari Gente de la Safor, en una columna que s’anomenava “Las Caras de la Verdad”, títol la tria del qual explicava en l’article inaugural i que feia referencia al consell que li va donar Joan de Borbó al seu fill, l’aleshores príncep Joan Carles, quan li recomanava que havia de saber escoltar a tothom perquè la veritat tenia, almenys, dues cares i que vista des de la part d’enfront tots podien tindre raó. En aquella publicació periòdica escrivia en castellà i vaig deixar de fer-ho aquella setmana que algú va escriure una carta al director queixant-se d’un article meu i, aleshores, vaig pensar que feia jo escrivint sobre les coses del dia a dia amb la quantitat de faena que tenia jo en ma casa i en la consulta. I vaig deixar d’escriure.

Anys després es va posar en contacte amb mi Paco Sanz, aleshores, director de Radio Gandia. Necessitava un articulista que poguera suavitzar la situació de crispació que creava el meu benvolgut Josep Miguel Borja amb les seus càustiques opinions radiofòniques sobre alguns polítics locals. Antoni Capò li va dir que jo era eixa persona. Durant la primera temporada vaig començar amb un espai setmanal que anomenava “Ara que en Tinc Cinquanta”. En la segona vaig introduir un altre espai d’opinió més crític: “Políticament Incorrecte” fins que vaig arribar a “Des de la Vorera” amb el qual hi vaig estar col·laborant prop de deu temporades en la ràdio. També, sense cap intenció de proselitisme i, menys encara, de pontificar, tan sols amb la intenció d’aproximar una visió personal del dia a dia perquè, des de la vorera, encara que no es prenen les decisions fonamental que a tots ens afecten, des de la vorera es pot observar amb nitidesa, escoltar el que es diu o sentir l’olor que fa el que passa enmig del carrer. Emetia en valencià, durant els mesos de primavera i de l’estiu, quan deixava, temporalment, la columna dominical del diari Levante-EMV la Safor.

Un dia, Jose Manuel Alfaro, qui era, aleshores, el director de l’Edició de la Safor del diari Levante-EMV, em presenta Ferran Belda, el director general de la publicació, i em van acomboiar perquè escriguera en este diari. Duc quinze temporades fen-t’ho, en valencià, tots els diumenges que van des del primer de la Fira, a l’octubre, fins el diumenge de Sant Vicent. Sis, set mesos cadascuna de les temporades. Vaig començar amb “Una setmana més” i amb “Una setmana de més”, segons el tarannà de l’article, però prompte em vaig decidir pel títol que, des de fa anys, encapçala la columna dominical “Anem Fent”. Articles sobre tot tipus de temes. Mai he rebut cap indicació ni contraindicació sobre el que podia escriure. Tinc el privilegi d’una pagina en el diari. Considere ma casa la redacció local del diari i a tots els periodistes, amb Sergi Sapena al capdavant, els meus amics.

Veure el PDF de la pàgina del diari

 

 

Advertisement
Aquesta entrada ha esta publicada en 017. Levante-EMV la Safor. 2023, Escriure. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s