ACCIDENTS?
Quan diumenge passat, els fardells d’este diari arribaven als quioscs, Torre Pacheco, un poble de la província de Múrcia, es despertava amb la terrible noticia que es clavaria enmig de l’ànima dels seus habitants: cinc joves d’alli, quatre xics i una xica, havien perdut la vida en un accident de trànsit i tres més, totes xiques, estaven greument ferides ingressades en un hospital. Ocupaven, repartits, dos cotxes que havien xocat quasi frontalment a la carretera.
Causa horror pensar en els moments en els quals aquells pares reberen la noticia. El mateix alcalde del poble anà, casa per casa, a comunicar-los-la. Com els ho va dir? Com va decidir l’ordre per anar-hi? Com es va acomiadar de cadascuna de les famílies per a anar a tocar el timbre de la porta de la següent? No vull ni imaginar-me les paraules que es van dir, no puc ni imaginar-me les paraules que es van escoltar. No m’he llevat de damunt la sensació d’angúnia tots estos dies. No puc traure’m del cap les cares de terror de les famílies, unes cares que no he vist. No puc oblidar-me de les escenes de dolor dels amics i familiars, que tampoc no he contemplat. Tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la noticia, tots. Diumenge, amb imatges dels vehicles destrossats; dilluns, amb les del tanatori esperant l’arribada del cossos, amb les del soterrament multitudinari al frontó municipal. Jo no n’he vist cap. Quan eixien les imatges i les veus en la televisió canviava immediatament de canal. Ja no puc suportar el dolor que em causen estes tragèdies, sentir el patiment dels pares i dels familiars, ni escoltar, una altra vegada, les respostes reiterades dels amics i dels veïns a les preguntes dels periodistes. Ja no ho puc fer!
Durant els quinze anys que vaig treballar com a cirurgià en l’hospital Francesc de Borja i durant els quatre anys anteriors en els quals era metge d’Urgències, vaig fer un munt de guàrdies. Les nits dels divendres i dissabtes eren especialment dures. Els joves gandians i els de la comarca havien de desplaçar-se a la platja perquè allí estaven els locals de diversió i, aleshores, el mitjà de locomoció més habitual era el Vespino, el recorden? Una motocicleta lleugera, de poca cilindrada, que es podia conduir abans de tenir dívuit anys i per a la qual, crec recordar, no era necessari el permís de circulació. Aleshores no hi havia obligació de l’ús del casc i en estos trajectes curts era habitual que algun amic anara de «paquet» assegut darrere del conductor. Ni recorde la quantitat de joves accidentats en aquelles nits que foren atesos en el servici de Traumatologia, ni la de vegades que tinguérem que intervenir nosaltres els cirurgians quan havia ferides internes, unes intervencions quasi totes a vida o mort perquè els joves estaven dessagnant-se. Si que recorde, i m’esgarrifa el record, quan arribaven ja morts i havies de telefonar als pares per dir-los que el seu fill estava en el dipòsit. Aquelles cares quan havien d’identificar els fills, aquelles escenes de dolor esquinçadores, com les puc oblidar? Les tinc clavades en les entranyes dels meus sentiments. Morts sobtades que condicionaren, de segur, la resta de la vida d’aquelles persones si és que després de perdre un fill en una carretera pot existir alguna cosa a la qual es puga nomenar vida.
Jo vaig rebre una d’estes telefonades un dissabte a la nit. Un policia em va cridar des de l’hospital comunicant-me que el meu fill estava en Urgències, on l’havien traslladat després d’haver patit un accident, amb la seua motocicleta, a la platja. A la meua pregunta immediata, d’angoixa, de com estava el meu fill em van contestar que el seu estat no era greu. A la meua pregunta següent, de súplica, dient-li que jo era metge i demanant-li, per favor, que em diguera la veritat, el policia em va dir que era veritat i que em tranquil·litzara. El vertiginós trajecte cap a l’hospital fou horrible. Quan vaig entrar en Urgències els meus companys (jo treballava allí), no pararen de dir-me que Pascual estava bé, conscient, tothom m’ho deia, tal seria la cara d’espant que jo duria mentre travessava aquell llarg corredor. Quan el vaig veure, li vaig mirar als ulls i vaig comprovar que no hi havia gravetat, jo vaig notar una cremor en el bell mig del pit i el xicon, que tindria uns dèsset anys, es posà a plorar i no va parar de demanar-me perdó, perquè sabia del meu temor pels freqüents accidents dels joves i pel mal que, de segur, aquella telefonada m’havia causat. Jo sóc un dels pares que puc contar que la historia va acabar bé, però l’experiència em deixà marcat. Ha sigut la causa d’algun malson, sempre amb un realisme i dramatisme brutals. Ara comprendran perquè em son insuportables de veure i d’escoltar les situacions que envolten a este tipus d’accidents.
Accidents? Sovint es denomina així als luctuosos successos que esdevenen a les carreteres, però quants d’ells es podrien denominar, realment, així? Accidents són aquells que ocorren per un problema inesperat i imprevisible en el vehicle, en la via o en el conductor: una rebentada d’una roda, un ensorrament de la carretera o la pèrdua de consciencia de la persona. O per qualsevol altra circumstancia pareguda. Tots els altres, la major part, no són accidentes, són el resultat de la imprudència, de la temeritat o de la inconsciència i, a més a més, darrere de molts està la acció de l’alcohol i de les drogues. La Direcció General de Tràfic a Espanya des de fa desenes d’anys realitza campanyes d’informació i de sensibilització, de vegades amb un realisme esgarrifós, mostrant les conseqüències de la imprudència al volant. Hi ha controls de tot tipus per als infractors amb penes, fins i tot de presó, per a alguns d’ells. Cal llegir l’Estratègia de Seguretat Viària de la DGT per al període de 2011-2020 per adonar-se’n de la magnitud del problema i del gran interès de les autoritats per a abordar-lo.
Déu vullga que quan s’acabe la investigació del que haja passat amb la col·lisió entre els dos cotxes dels joves de Torre Pacheco es puga afirmar que l’estranya maniobra que feu el vehicle dels xics fou deguda a un problema en el binomi mecànica-via, perquè si no fóra així, si fou una imprudència, a l’inesborrable dolor que tindran, per sempre, els pares del conductor del cotxe hauran d’afegir, quasi segur, el sentiment de rebuig i, pe què no, d’odi que despertaran en els pares dels altres joves llevat que Déu, en eixos moments, exercisca, amb la misericòrdia, com l’ens necessari que és.
Pasqual Molina 